Ajuntament de Constantí

Rutes > La Ruta de Sant Llorenç

Galeria d´imatges

El mas de Serapi

El camí segueix després d’una ziga-zaga, primer cap a la dreta i després a l’esquerra, mantenint a la nostra esquerra una estona el torrent i després creuant-lo, seguint per un camí asfaltat, per arribar al Mas de Serapi. El nom d’aquest mas sembla provenir d’un dels seus propietaris, mossèn Serapi Ferrer, mort l’any 1711. Presenta un edifici principal amb planta baixa i primer pis, de construcció antiga, del segle XIX o anterior, tot i que ha patit diverses modificacions i després d’un temps enrunat ha estat recuperat de nou.
Abans la gent del poble solia reunir-se els dies de festa per berenar a la vora d’un abeurador que ja no existeix. També s’anava a buscar aigua, fresca i bona, de la boca de la mina situada just al costat del mas.


La Creu de Salom

Continuem per un petit tram amb pendent fins a una cruïlla. Els camps que tenim a dreta i esquerra foren en l’antiguitat una vil•la romana construïda pels volts del segle II aC i explotada fins al segle V.
Una mica més endavant trobem una petita alzina sobre el marge esquerre. Es tracta de l’Alzina de la Creu de Salom, un preludi de l’alzina monumental que veurem més endavant.
Arribem al capdamunt i ens trobem un altre cop amb una cruïlla, en aquest cas un encreuament antigament important: aquí es trobaven el camí de Reus, per on venim, amb el camí d’Almoster, dues vies de transport de mercaderies i de comunicació ancestrals. I justament vora el marge dret d’aquesta cruïlla s’aixecava la Creu de Salom, una antiga creu de terme. Consta documentada una possible referència de l’any 1530, citada per Ramon Amigó, que descriu el trasllat del cadàver de l’arquebisbe Pere de Cardona, mort a Alcover. En el camí esmenta una creu que molt possiblement sigui la mateixa Creu de Salom: "acompanyant-los lo rector de Gostantí ab sa professó fins a la Creu".
Fins a mitjans del segle passat encara era visible el pedestal que servia de base per a la creu de ferro que aquí s’alçava. Les creus de terme delimitaven el territori d’un municipi i s’utilitzaven també com a referències per a viatgers, pagesos, agrimensors o notaris.
Diverses llegendes s’arrepleguen al voltant d'aquesta creu centenària. Una d’elles explica com aquesta deu el nom a un tal Salom (o Salomó), al qual se li aparegué el dimoni en aquell indret una nit de Divendres Sant, quan tornava de Reus de visitar una dama de "vida llicenciosa". Recull Amigó que això va succeir fa quatre generacions i que aquest Salom "va morir sense família i els seus béns van passar a uns seus mitgers, o arrendadors, dels quals és successora ca Gabriel Nicolau".
Avui en dia, el diable ja no és un element que atemoreix amb finalitat moralitzant. L’actual religiositat va minvant en detriment cap a una espiritualitat que conté elements orientals i occidentals en una barreja sovint incoherent i malentesa, però molt més adaptada a la comoditat individual i lliure dels compromisos del catolicisme.
Hi ha una altra llegenda que situa prop d’aquesta cruïlla un antic hostal de carretera, on es reunien comerciants d’arreu entre els que hi havia àrabs i jueus que s’acomiadaven amb el seu corresponent "shalam" i "salom"; a partir d’aquest comiat es batejaria l’indret. Una darrera tradició oral parla del lloc d’enterrament d’un important general, que segons algunes versions, seria un carlista.


El mas dels Frares

Girem a l’esquerra, deixant les instal•lacions del col•legi Turó a la nostra esquena per endinsar-nos en el camí d’Almoster abans citat. Arribarem a una altra cruïlla, on agafarem el camí asfaltat de la dreta, que és el camí de Sant Llorenç. Aquest es va enlairant suaument, obrint poc a poc una panoràmica a la nostra esquerra. Aviat trobarem, a la nostra dreta, el Mas dels Frares de Baix o Nou, mentre que, més enllà, encimbellat sobre un petit turonet, trobem el Mas dels Frares de Dalt o Vell, propietat de la Facultat d’Enologia de la URV des de 1995.
La finca fou dividida entre dos germans a mitjans segle XX i per això trobem dues denominacions pel Mas dels Frares. El nom prové d’una comunitat religiosa de frares que n’eren propietaris, encara que mai no hi visqueren.
El Mas dels Frares ha estat important des d’antic: aquí es varen descobrir diverses sitges i s’excavaren estructures d’un complex de banys d’una vil•la romana d’època republicana (218 aC – 50 dC). La Generalitat republicana hi va instal•lar una petita estació meteorològica amb un anemòmetre i un pluviòmetre, que va recollir les dades de l’índex pluviomètric i força i direcció del vent fins a 1945.
Segons els criteris pluviomètrics, el terme de Constantí se situa dins un clima mediterrani litoral sud, on la mitjana anual de pluges oscil•la entre 500 i 550 mm, amb un règim de pluges que un màxim a la tardor, mentre que a l’estiu hi ha poca precipitació: un tret típic del clima mediterrani. D’aquesta manera, les pluges es concentren en uns pocs dies i alguns episodis de molta intensitat. Tot i això, com a mitja, els dies amb pluja anuals no passen de 90.


Celler experimental (URV)

La partida ha estat conreada amb grans extensions de vinya i avui la Facultat d’Enologia de la URV manté aquesta tradició amb un celler experimental que produeix vora 40.000 kg de raïm de 17 varietats, cultivades en 7 ha de terreny.


L´alzina centenària

Ens enfilem ara per un petit sender en mal estat que discorre vora la tanca que delimita els terrenys de la Facultat d’Enologia. Des de lluny, a la dreta, podem observar la generosa capçada d’una alzina. Es tracta de l’Alzina del Mas dels Frares, una alzina (Quercus ilex) centenària, vora el camí dels Albellons i prop del Mas dels Frares. És l’alzina més gran i notable del terme i, com a tal, és coneguda també com "Alzina Grossa". És declarada "Arbre Monumental" d’acord amb el decret 214/87 del BIPCC de la Generalitat de Catalunya. Per contemplar-la, hauríem d’haver seguit recte a la cruïlla de la creu de Salom, seguint un tram el camí de Reus i després el camí dels Albellons.
L’alzina és un arbre caducifoli però que mai no queda sense fulles a les rames. Forma part de la vegetació típica de bosc mediterrani, amb unes grans concentracions boscoses, molt comunes i esteses a l’antiguitat però que han anat desapareixent davant els usos agrícoles del sòl, com mostra aquest exemplar constantinenc solitari.
Els boscos acostumen a presentar un paisatge més o menys homogeni i semblant arreu, s’adapten a l’orografia, es remodelen i es refan sols. En canvi, aquest paisatge agrari que ens envolta és construït per les mans dels pagesos, any rere any, conreant pam a pam, plantant, esporgant, o arrencant els arbres, aixecant petits murs i bancals, donant la vida a aquesta terra de secà mil•lenària. La tradicional arquitectura rural que conforma el nostre paisatge de secà es perd una mica cada cop que una finca s’abandona, cada vegada que un pagès renuncia a escriure sobre la terra. Com diu Espinàs, "la terra és un àlbum ple de paraules, i quan caminem el passem a poc a poc, una pàgina darrere l’altra, i anem entenent on som, què veiem".
 


El clot de Sanromà

Retrobem el camí de Sant Llorenç i continuem el nostre recorregut, que ara ens porta a travessar l’autopista AP-7 mitjançant un pont. Des d’aquí gaudim d’una bona panoràmica d’un extrem del nostre terme i dels voltants: arribem a divisar Reus, La Canonja, Tarragona i els seus barris, Constantí... A la nostra dreta podem observar un cas singular de reconversió de la natura per l’alteració humana: el clot de Sanromà, conegut popularment com el clot de l'autopista, un gran solc provocat per l’extracció de terra en la construcció de l’autopista AP-7. Eloi Rodríguez recull al número 23 dels "Estudis de Constantí" una curiosa anècdota. "S’explica que, en expropiar els terrenys per a excavar-hi, van prometre al propietari que no li ensorrarien el mas. Complint la paraula, el resultat va ser una edificació aixecada sobre una enorme columna de terra, al bell mig del buit, i sense cap possibilitat d’accedir-hi. Ara aquest mas ha acabat caient degut a l’erosió de l’aigua sobre la terra que l’aguantava".
Aquest enorme clot ha acabat convertint-se en un llac i abeurador d’aus migratòries, que s’aturen en aquest indret en el seu viatge anual. Cal tenir en compte la rica i variada fauna ornitològica autòctona, tot i que afectada negativament pel desenvolupament de la indústria. Dins el terme de Constantí trobem gran diversitat d’espècies d’aus, ja que és un territori on hi ha conreus de regadiu i de secà, amb arbres dispersos en els camins i marges de les parcel•les, que afavoreixen la nidificació i el refugi dels ocells. Pardals, orenetes, estornells o membres de l'extensa família columbidae (tórtores i coloms com a exemples comuns) són algunes de les espècies més habituals que podem observar als nostres cels. Els diferents ambients i factors climàtics determinen que moltes espècies es puguin trobar tot l’any, hivernant, de forma estival o de pas.
Les aus tenen un paper important en l'agricultura, cada cop més minvant, de les nostres terres, controlant la proliferació d’insectes i petits rosegadors, o sigui, controlant indirectament les plagues que han assolat tradicionalment els conreus. Actualment, l’abandonament de les terres, els caçadors furtius, el creixent urbanisme i les infraestructures industrials i de comunicació provoquen la reducció significativa de la fauna existent o la proliferació d’unes espècies respecte d’altres, la qual cosa altera l’equilibri existent i que en alguns casos (com l’estornell, molt adaptable i omnívor) pot arribar a esdevindre una plaga.
Aturats dalt del pont, veiem el tràfic que circula sota els nostres peus, constant. Les persones són una mica com els cotxes que circulen per l’autopista. N’hi ha que corren molt i fan molt de soroll, i es fan veure. N’hi ha d’altres que circulen poc a poc, vigilant de no sortir-se del carril ni superar els límits de circulació. També n’hi ha que gairebé no els sents venir però que realitzen avançaments imprudents i maniobres perilloses. Finalment, hi ha els grans camions i autobusos, amb la remor distant del seu motor que creix conforme s’acosta, i que s’allunya també lentament quan ja han passat.


L´ermita de Sant Llorenç

Les seves runes es mantenen impassibles; la seva darrera paret resta tossudament dreta, assenyalant l’indret que tanta vida va acollir des de molt antic i que ara queda oblidat i ocult, tot i que hi passa una moderna autopista ben a la vora. Estem parlant de l’ermita de Sant Llorenç, situada entre les partides de Les Gavarres i Els Albellons, a vora dos quilòmetres del nucli urbà de Constantí.
La zona fou ocupada ja des de la prehistòria. En època romana possiblement es va construir pels voltants una vil•la i cap al segle XII s’hi establí un petit nucli medieval. Segons l’historiador i medievalista Francesc Cortiella, aquest emplaçament podria ser la llavor de la primera població de Constantí. L’ermita de Sant Llorenç seria la primera església d’aquest primitiu nucli i caldria llavors, si la hipòtesi fos certa, situar la seva construcció abans de l’any 1159, quan l’arquebisbe Bernat Tort concedí la carta de franquesa als vilatans d’aquest primer Constantí, amb la qual es donava el dret de posseir la terra, els recursos naturals i el dret a traspassar els béns. Aquesta concessió pressuposava que ja existia una comunitat en aquell lloc, establerta des d’uns anys abans.
Una interessant observació de l’historiador Josep M. Sabaté: els materials i la tècnica emprada (pedra i conglomerat de fang) són molt semblants als de la muralla i torre cantonera dels carrers Sant Pere i Sant Vicenç de Constantí. Si s’arribés a corroborar aquesta teoria, podríem ubicar més exactament el moment de construcció de la primera ermita medieval de Sant Llorenç, situant-lo junt amb el de la muralla, cap a l’any 1218.


Clos Montserrat

Un cop creuat el pont sobre l’autopista, just davant nostre, a la llunyania, podem observar el Mas d'Alemany. És un dels masos més importants del terme de Constantí, amb una gran extensió de terres cultivades (75 ha), situat entre el camí de Sant Llorenç i el de la Gavarra. El seu nom sembla provenir d’un dels seus propietaris, de cognom Alemany, tot i que no hi ha constància documental. Una paret rodeja tota la finca i, com a tal, avui és anomenat Clos Montserrat, que engloba l’antic Mas d'Alemany i l’antic Mas de Pau Cirera.
El Mas d’Alemany consta d’un edifici principal construït al voltant de 1827, d’estil barroc popular, al que s’afegeix la casa del masover i un altre edifici que era l’antiga casa del guàrdia, actualment reformat, tot i que el seu origen pot datar del segle XVI o XVII.
 


El mas de Simó

Ben a prop, a la nostra dreta, s’estén una esplanada on podrem reconèixer el Mas de Simó –també conegut com de la Simona. Era una masia important, avui totalment enrunada, on s’observa com la vegetació engoleix lentament, sense pressa, les parets, els murs i els fonaments, desdibuixant l’estructura del que fou en un altre temps un important i enorme mas.
Queden restes d’una antiga era i vora el camí hi ha una gran bassa rodona (la bassa de la Simona) que recollia aigua de la mina de Sant Pol i Riudarenes.
Tornem a travessar la riera o torrent del Mas de Serapi i la TV-7211 fins arribar altre cop al carrer de Sant Pere i donar per acabat el nostre itinerari. Han estat poc més de 6 km on hem pogut copsar diversos i diferents elements que conformen la personalitat del nostre terme, alguns en bon estat, altres susceptibles encara de ser recuperats però altres en greu perill de perdre’s. Esperem que aquesta caminada hagi servit, com a mínim, per prendre consciència del valuós patrimoni que ens envolta. Quan es coneix és més difícil desentendre’s, costa més girar l’esquena a allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem sostingut amb les nostres mans.
Si aprenguéssim a reconèixer els arbres, les pedres i els animals també aprendríem a respectar, a estimar, a sentir el que és nostre i a defensar-ho com cal davant el parany del progrés i la modernitat.



Mapa