Ajuntament de Constantí

Rutes > La Ruta de l´Aigua

Galeria d´imatges

La Séquia del Molins

Per tal d’aprofitar el cabal del riu Francolí, una resclosa, situada prop de l’actual complex petroquímic de Repsol, dins el terme de la Pobla de Mafumet i en un indret conegut com la Siquieta, conduïa l’aigua a través d’una séquia (o "síquia", com es diu popularment a Constantí) de més de tres quilòmetres de longitud que movia cinc molins medievals i, finalment, desembocava un altre cop al riu, ja dins el terme de Tarragona. Tal i com explica Ramon Amigó, diuen que en reguen uns cinc-cents propietaris, amb una extensió de 326 jornals equivalents a unes 160 hectàrees. Passa entre el camí de Montblanc i el riu, travessa les Sorts, la Ferrerota, la Riba, Sant Bartomeu i Seixanta Jornals i penetra al terme de Tarragona pel mas de Mascaró.


La Séquia del Molins

Per tal d’aprofitar el cabal del riu Francolí, una resclosa, situada prop de l’actual complex petroquímic de Repsol, dins el terme de la Pobla de Mafumet i en un indret conegut com la Siquieta, conduïa l’aigua a través d’una séquia (o "síquia", com es diu popularment a Constantí) de més de tres quilòmetres de longitud que movia cinc molins medievals i, finalment, desembocava un altre cop al riu, ja dins el terme de Tarragona. Tal i com explica Ramon Amigó, diuen que en reguen uns cinc-cents propietaris, amb una extensió de 326 jornals equivalents a unes 160 hectàrees. Passa entre el camí de Montblanc i el riu, travessa les Sorts, la Ferrerota, la Riba, Sant Bartomeu i Seixanta Jornals i penetra al terme de Tarragona pel mas de Mascaró.


La Séquia del Molins

Per tal d’aprofitar el cabal del riu Francolí, una resclosa, situada prop de l’actual complex petroquímic de Repsol, dins el terme de la Pobla de Mafumet i en un indret conegut com la Siquieta, conduïa l’aigua a través d’una séquia (o "síquia", com es diu popularment a Constantí) de més de tres quilòmetres de longitud que movia cinc molins medievals i, finalment, desembocava un altre cop al riu, ja dins el terme de Tarragona. Tal i com explica Ramon Amigó, diuen que en reguen uns cinc-cents propietaris, amb una extensió de 326 jornals equivalents a unes 160 hectàrees. Passa entre el camí de Montblanc i el riu, travessa les Sorts, la Ferrerota, la Riba, Sant Bartomeu i Seixanta Jornals i penetra al terme de Tarragona pel mas de Mascaró.


El Molí de Constantí

El més ben conservat de tota la séquia dels Molins. A la façana s’hi observen tres escuts, símbols de l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, qui va fer construir o reparar el molí a finals del segle XIV, tot i que la seva construcció podria ser anterior. L’any 1688 l’arquebisbat cedeix l’ús del molí a Constantí i n’arrenda la seva explotació. L’any 1704 apareix registrat a nom del moliner Josep March, de Vila-rodona, amb la seva dona i els seus quatre fills, encara que no se sap si era l’arrendatari o treballava per encàrrec de la vila de Constantí. A partir del 1726 s’arrenda l’explotació a tercers. A causa de nombrosos plets i raons, el 1783 s’especifiquen les condicions concretes de l’arrendament.
El 1831 encara funcionava com a molí fariner. Després de la desamortització de Madoz, l’any 1855, se subhasta i passa a ser propietat particular. Produïa farina però a finals del segle XIX es transforma i amplia, afegint una mola d’oli, moguda per unes mules en lloc d’usar la força de l’aigua, per tal de moldre olives i, més tard, sofre.
L’edifici presenta dos pisos: en l’inferior hi havia la sala de les moles i al pis superior l’habitatge del moliner i la seva família. A la porta d’entrada d’aquest pis superior hi havia els corrals dels porcs, segurament de força antiguitat, ja que la cria de porcs per part dels moliners és esmentada en nombrosos documents del molí. Finalment, cal advertir que aquest molí es troba en una finca de propietat privada i no és obert al públic.
 


La Vil·la Romana de Centcelles

La vil•la de Centcelles és una de les nombroses vil•les romanes que s’escampaven pel terme, properes a la gran capital, Tàrraco. Conserva les canalitzacions de l’aigua i restes dels seus banys i altres dependències que conformaven una típica explotació agrícola romana, amb els seus estables pel bestiar, els dipòsits pel gra i l’oli i les habitacions pel servei i pel dominus o senyor de la vil•la.
Les termes, o per dir-ho amb més propietat, els banys romans de la vil•la de Centcelles, eren un espai d’higiene però també un espai lúdic d’esbargiment, de relaxament i trobada, del que gaudien, cap a darrera hora de la tarda, el senyor de la vil•la, la seva família i els seus convidats.
Des d’un forn (praefurnium) s’escalfava l’aire que circulava per un doble paviment, anomenat hipocaust, que permetia mantenir un circuit d’aigua calenta que escalfava una petita bassa o piscina, el caldarium. La finalitat era la d’aconseguir la sudoració corporal de la persona, que després gaudia d’un relaxant bany calent. Prèviament, hi podia haver un bany d’aclimatació en una bassa o piscinae d’aigua tèbia, el tepidarium. Finalment, hom se submergia en una sala amb una piscina d’aigua freda, el frigidarium. Annexades a aquest conjunt termal hi trobem les latrines, amb un sistema de clavegueram emprat també per l’aigua de les piscines dels banys.
Al segle IV es transforma la sala central de la vil•la afegint-li una cúpula amb mosaics i una cripta subterrània. En època medieval s’hi establiria un petit poblat, un nucli de població independent i paral•lel a Constantí, i la sala central amb la cúpula de mosaics esdevindria l’ermita de Sant Bartomeu. Gaudiria fins i tot d’institucions pròpies (Consell de Centcelles), però la població s’estancaria i aniria emigrant cap al veí Constantí que, amb les seves muralles i castell, oferia una millor protecció. A partir del segle xv, Centcelles figura ja com a part del terme de la Universitat de Constantí i no com a vila independent. Després es reconvertiria en una masia fins que la tasca de l’Institut Arqueològic Alemany va consolidar aquesta vil•la com un referent històric i arqueològic de primer ordre.
 


El Molí Paperer

També conegut amb els noms de Molí d’Scala Dei i Molí de Rodolat. Al 1412 hi ha notícia de quelcom relacionat amb la producció de paper en terres de Centcelles; en aquesta data fou cedit a Antoni Codina un molí on s’esfilagarsen i molen draps. Durant tres-cents anys es documenta la presència de diversos moliners que hi resideixen amb les seves famílies i tiren endavant l’explotació del molí. Al segle XVII és conegut com a molí de Rodolat, en referència a Jaume Rodolat, qui consta com a moliner el 1694. Sembla ser que va voler potenciar la producció del molí portant Jaume Font, un paperer de Capellades. Llavors, aquesta població de l’Anoia era capdavantera en la indústria paperera, fet que subratlla la importància del molí. Al segle XVIII passa a mans de la Cartoixa d’Scala Dei, que reivindica els drets sobre la séquia. L’escut del monestir cartoixà i la inscripció de l’any 1732 encara són a l’arc de la porta principal, tot i que probablement era una possessió cartoixana abans de 1725. Al segle XIX, amb la desamortització de Madoz, passa a mans municipals i segueix funcionant com a molí paperer, encara que a principis del XX s’abandona. Tot i el seu estat de ruïna, es poden observar les finestres de la sala superior on s’assecava el paper. Al primer pis queden restes d’un forn de pa i part de la cuina, mentre que del segon pis, on s’ubicaven segurament les dependències del moliner i la seva família, no en queda res. Al costat de la séquia resten els orificis de la maquinària que feia moure les moles.


El Camí Vell de Montblanc

És un camí medieval, un camí reial de gran importància comercial que unia la costa amb l’interior, ja que comunicava el port de Salou amb Montblanc. Provenia del terme de Tarragona des del mas de Mascaró, passant vora Centcelles i per sota del Pont de les Caixes, i es dirigia en direcció nord cap al terme de la Pobla de Mafumet. Segueix aproximadament el traçat de la via romana que unia Tàrraco amb Ilerda (Lleida) i Caesaraugusta (Saragossa) que, com molts altres camins antics, aprofitava les conques del rius per penetrar en el territori més fàcilment, sense haver de superar accidents importants del terreny, com en el cas del Francolí -el Tulcis romà. Les vies romanes representaven la infraestructura bàsica per a l’Imperi Romà: primer com a vertebradores dels moviments militars de les legions i després com a dinamitzadores del comerç de mercaderies.
En aquest camí, entre el Molí Paperer i el Molí de Reus, destaca la presència d’uns arbres plataners monumentals i centenaris.


El Molí de Reus

També se’l coneix amb els noms de molí de Centcelles, molí de Sant Bartomeu i molí de Maduell. La documentació més antiga és del 1471, però els historiadors suposen que es va construir cap ql 1463, ja que apareix documentat com a primer propietari un tal Bernat de Saportella, que es podria correspondre amb un diputat de la Generalitat amb el mateix nom que l’any 1463, durant la guerra civil catalana, fugí de Barcelona i canvià al bàndol de Joan II. Així, aquest any podria ser el de la seva arribada a Constantí i de la construcció del molí. L’any 1563 passa a ser propietat de Reus, que va explotar-lo fins al 1859, en què la desamortització de Madoz el subhasta i passa a propietat particular. Passa per diverses mans, però tothom el fa servir per moldre blat fins a principis de segle XX, en què es passa a moldre sofre. Als anys vint es reconverteix en fàbrica tèxtil però no arriba a funcionar. Després de la Guerra Civil s’adapta l’edifici com a habitatge, i als anys seixanta l’empresa "Jerseis Constantino" torna a intentar, també sense èxit, tirar endavant una altra fàbrica tèxtil. Les dues empreses tèxtils varen aprofitar la màquina de vapor incorporada a finals del segle XIX, dins la nau que encara es pot observar avui, amb una xemeneia de maons de 30 metres d’alçada. A l’altra banda del camí hi ha l’edifici del molí. En el soterrani s’hi trobava la maquinària d’origen medieval; a sobre, la planta baixa i el primer pis conformen segurament l’estructura inicial del segle XV, per sobre i al voltant de la qual s’ampliaran successivament les altres construccions al llarg del temps. Finalment, cal advertir que aquest molí es troba en una finca de propietat privada i no és obert al públic.


La Sénia

Antic mecanisme d’extracció d’aigua en el que s’emprava la força animal. Es feia girar en cercles a un ase, ruc o cavall, que movia un pal llarg perpendicular a unes rodes articulades per treure l’aigua d’un pou (no gaire profund) i abocar-la a una bassa. Una de les rodes tenia una sèrie de recipients (catúfols) que anaven baixant dins el pou i pujaven plens d’aigua.
Una d’aquestes rodes, a la part superior de la sénia, tenia uns engranatges que feien un soroll de repic que se sentia de lluny. Si l’animal s’aturava el soroll deixava d’emetre’s i els engranatges quedaven bloquejats per tal que la bèstia no pogués tornar enrere. Llavors, el pagès, si no era lluny, se n’adonava: llevava el ferro per desbloquejar el mecanisme i l’animal continuava amb l’extracció d’aigua.


El Riu Francolí

L’orografia del terme de Constantí és, en general, força plana. Només destaquen el turó on s’enlaira el poble, a cota 87 metres; l’elevació propera de les Forques, a 92 metres i les Gavarres, que s’eleva a 82 metres i des d’on s’observa una bona panoràmica del terme. El punt més alt se situa a l’extrem nord-oest, a la Torre del Fàbregues, amb 143 metres, i el punt més baix es troba a l’extrem sud-est, on el riu Francolí entra ja dins el terme de Tarragona, a 30 metres, de manera que el relleu representa un suau pendent entre aquests dos extrems.
La hidrografia està força condicionada pel riu Francolí i la seva conca fluvial, tot i que només creui una part del terme (uns 3 km) per la banda de l’est. El Francolí és un riu estacional que pot presentar canvis estacionals importants en el seu cabal a causa de les fluctuacions entre les precipitacions dels hiverns humits i els estius secs, típicament mediterranis. Associat a aquest fet trobem gran nombre de rieres i torrents distribuïts pel terme, que recullen aquest excés d’aigua estacional i la canalitzen en el sentit del pendent, nord-oest a sud-est, excepte vora la conca del Francolí, que travessa de nord a sud.
El clima és típicament mediterrani, situant-se entre un clima sec subhumit i un clima semiàrid, molt influenciat per la proximitat del mar i el seu règim de brises humides.
El més destacable de la vegetació del terme de Constantí és la comunitat vegetal que ens recorda l’existència d’un bosc de ribera, situat vora el riu Francolí (partides de les Sorts, la Ferrerota, la Riba, Centcelles i Seixanta Jornals) i del que avui en resten traces visibles. Les condicions ambientals aporten unes característiques ben diferents a la resta de vegetació veïna.
Dins el terme de Constantí trobem gran diversitat d’espècies d’aus, ja que és un territori on hi ha conreus de regadiu i de secà, amb arbres dispersos en els camins i marges de les parcel•les que afavoreixen la nidificació i refugi dels ocells. L’existència de zones humides, com els retalls de bosc de ribera vora el riu Francolí, amb séquies, canals i aigua estancada, propicien la presència d’amfibis i peixos, l’aliment de nombrosos ocells aquàtics. També les zones seques i els erms són hàbitat d’espècies característiques d’aquests ambients, on hi troben descans i aliment. Els diferents ambients i factors climàtics determinen que moltes espècies es puguin trobar tot l’any, de forma estacional, hivernant o de pas.
 


El Mas de la Ferrerota

Aquesta important i antiga masia representa l’evolució en el temps de la vil•la romana. Es pot establir un paral•lelisme entre el mas de la Ferrerota i la vil•la de Centcelles: ambdues són explotacions agràries, separades per quinze segles, amb diferents arquitectures però amb uns elements i unes funcions comunes. El mas dóna nom a una de les partides més extenses del terme, que es prolonga fins a la riba del Francolí. S’explica que antigament era coberta de canyars i aiguamolls. És una zona rica en aigua i on hi trobem extenses plantacions d’avellaners.
L’estructura de la masia és repartida entre diverses construccions, datades al voltant del segle XVIII amb uns afegits posteriors. Al costat de llevant trobem l’edifici del mas, amb la tau, símbol de propietat de l’Arquebisbat de Tarragona, a l’arc de la porta d’entrada. La planta baixa segueix la distribució tradicional, amb el rebedor, la cuina i l’escala per pujar al primer pis, on se situen les cambres i, a sobre, hi trobem les golfes. Davant del mas, a l’altra banda del camí, hi ha un edifici rectangular, força enrunat, anomenat popularment "la Capella", encara que no hi ha constància ni restes que evidenciïn un ús religiós i podria tractar-se de dependències pels masovers o pel bestiar.


El Pont de les Caixes

El pont de les Caixes és en realitat un aqüeducte romà. El seu descobriment fou, com moltes altres troballes arqueològiques importants, fruit de la casualitat. L’esfondrament d’una part del parament del pont, arran d’unes fortes pluges, va mostrar que, sota el conegut pont medieval, hi havia l’estructura d’un aqüeducte romà, concretament gran part de la meitat inferior i el revestiment d'opus signinum de la "caixa" o canalització d’aigua, que continua cap al sud sobre un terraplè afegit en època medieval.
El pont forma part de la séquia dels molins i fou construït per salvar la depressió del barranc de la Ferrerota. Consta de tres arcs de mig punt i un arc ogival, amb una llargada de vora seixanta metres. L’aqüeducte ha estat objecte de diverses reformes i reparacions al llarg del temps, que han deixat empremta en la construcció, com es pot observar en la diversitat de materials i paraments emprats.


El Molí de Vent

Construcció contemporània, datada entre finals del segle XIX i principis del XX, que es troba situada vora la séquia dels Molins i molt propera al Molinet del Mas de Mascaró. Dalt d’una estructura de ferro hi havia unes aspes mogudes pel vent que aixecaven l’aigua d’un pou situat sota el molí. Cap a mitjans del segle passat es deixà d’utilitzar la força del vent i es va treure l’aigua amb un motor de gasoil. Pertanyia al Mas de Mascaró.


El Molinet del Mas de Mascaró

Documentat al segle XVIII com a Mas de la Torre, ja que en un inici és concebut i construït com una fortificació de planta quadrada que, per la seva situació, realitzaria segurament funcions de vigilància. La presència de dos escuts de Tarragona fa pensar que pertanyés en un principi a aquesta ciutat, passant després a ser propietat dels jesuïtes fins al 1767, any en el que Carles III expulsa i confisca els béns d’aquesta congregació religiosa. Llavors ja consta com a molí d’oli. Més tard serà arrendat a diferents moliners per acabar sent utilitzat finalment com a mas d’eines. Aquest molí, així com el Molí de Vent, del qual parlem a continuació, es troba situat en un finca de titularitat privada i no està obert al públic.


El Molí de l´Horta

Es troba molt a prop de la carretera entre Constantí i Tarragona, però actualment només resta en peu una paret del que fou el molí situat al final de la séquia dels Molins, ja dins el terme de Tarragona i prop del castell de Mongons. És documentat des de mitjans del segle XII i se sap que va funcionar com a molí fins al 1903, per acabar reconvertit en una masia fins als anys seixanta del segle passat.



Mapa


Descarregar la ruta en PDF